La gent de "Proyecto Solidario" i "Voces para la consciencia y el desarrollo" posen en marxa un pla d acció de cooperació,educació pel desenvolupament,sensibilització,i bàsicament protecció i defensa dels drets humans dels nens i nenes utilitzant com a eina principal la promoció i foment de la cultura.
Es centren en una població del nord del país anomenada Leogane.Sobre Leogane dir que:
*184.000 habitants
*el 80% de les vivendes derruïdes
*50.000 nens sense escolaritzar
*30.000 nens vivint en orfandats en condicions on no només no se ls garantitza els seus drets fonamentals sinó que en varis casos pateixen situacions de violència , abusos i explotació infantil.
La feina que Proyecto Solidario està duent a terme a 9 orfandats se centra en les següents línies:
*garantir la supervivència dels menors
*garantir la salut mental i una recuperació emocional
*garantir el dret a la educació
*garantir el dret a l oci
*garantir el dret a la vivenda del menor
*identificar menors en situació de desempar
*propiciar el dret del menor a viure en família
*generar espais de sensibilització i promoció dels drets de la infància a les comunitats i als orfandats
*crear unitats de prevenció i rehidratació oral contra el còlera
*crear espais per la promoció de l art i la cultura
he cregut convenient explicar a grans pinzellades la situació del país i la gent amb qui vaig estar, el que fan..
Tot això son paraules, descripcions, que et posen en situació. Jo les tenia llegides d un dossier abans d anar cap allà. Teòricament sabia el que em trobaria i estava preparada i mentalitzada.Ara, un cop allà..No sé, és difícil d expressar el que un sent a dins al veure aquella realitat.Tots els tòpics queden petits.I es que son tòpics per alguna cosa. Un no para de no entendre que està passant, de fer se preguntes com un nen petit, i de no trobar les respostes. Ets allà però no pares de anar i venir aquí constantment perquè el contrast és tan immens, tan bèstia, que un s avergonyeix ràpidament de la vida que portem aquí, de les preocupacions, l escala de valors i de el que nosaltres anomenen "problema" aquí. Se t encongeix el cor,de veritat. No cal ser massa sensible. Davant la realitat, el cos ,la ment i l ànima reaccionen ràpidament, no hi ha mes. Si a sobre ho ets de sensible, has de fer esforços per no fer un drama.
Jo vaig tenir la oportunitat d estar aquests dies concretament amb 60 nens d un orfandat, i he tornat enamoradíssima. La idea era fer un taller a traves de la música. La dificultat de l idioma ,era això, una dificultat, però en cap moment un impediment pq la nostra comunicació fos amena..( ells parlen crioll, que es semblant al francès).
El primer dia vam pintar unes cartulinetes amb dibuixos d animals . Nomès de veure com miraben els colors... els animals , eren els corresponents a " el carnaval de los animales" de Camille Sain-Saëns, després escoltabem la peça musical de cada animal i l havien d identificar amb la cartulina...( moltes gràcies Juli, va ser una idea estupenda )
També els vam repartir instruments musicals de joguina i vem fer una mica de sorroll.Una jam session improvisada i divertida.Em van ensenyar cançons típiques d allà..canten increible.
El segon dia vem ballar mooooolt. Feia temps que no suava tant. M ho vaig passar molt i molt bé i els nens semblava que tb gaudien molt, somreien tota l estona, i no volien parar..Allà normalment no tenen electricitat, i ni pensar en equip de música o ordenador, era fascinant veure les seves reaccions davant d escoltar música enregistrada. També vem jugar al joc de les cadires..
I el tercer dia, els vem ensenyar una cançó que vaig composar mig en català mig en crioll, se la van aprendre en un moment...( els flipa la música , i el ritme, son uns cracks) i els vem gravar cantant la... aviat us podré ensenyar mes coses respecte aquest tema..
Cada dia al acabar les activitats ells sopaven..jo me ls mirava, i em desfeia..
Representa que aquests nens, s han de sentir afortunats perquè tenen cada dia un plat de menjar, mengen 2 cops al dia ( cada dia el mateix, es clar).La gran majoria d ells, tenen pare i mare, no ho son pas d orfes, però els pares o mares han decidit deixar los a l orfandat perquè no es poden fer responsables i perquè així almenys s asseguren de que aliment no els en falta.
A part dels nens, vaig conèixer persones molt maques en aquest viatge.
Jo no coneixia en persona a ningú dels que érem. ens vem conèixer a dins l avió.
Gent d aquí, de República Dominicana que ens van ajudar moltíssim amb tot i sobretot amb el tema de l idioma..gent d allà..en fi,no els vull citar , els tinc jo al meu cap i ja n hi ha prou..
Tornes aquí, i la sensació és tan o mes bèstia de quan arribes allà. Han estat només 6 dies, i sembla que hagis marxat un mes sencer. Jo el mateix dissabte tenia concert, i al teu cap salta una botzina cada vegada que tens un pensament quotidià..i tot sembla absurd..qualsevol decisió a prendre..
*m he de fer la bossa pel bolo, quin vestit em poso? mmmmmmmoooooocccc ABSURD
**han arribat els discos de Vinil que tan esperava!!!mmmmmmmmooooooooooocccccc ABSURD
***juga el Barça avui!!mooooooooooooocccc ABSURD
***ohhh, en aquest festival no m hi volen...mmmmmmmoooooooooocccccc ABSURD
tot son un seguit de tonteries, insignificants i et sents imbècil per donar lis importància!
Per una altra vegada ara ja sé que no puc pretendre fer un concert com si res, acabada d arribar d un viatge com aquest. Ho sento, no soc tan professional.Estava cantant i em venien al cap els nens, i m emocionava com m emociono ara al recordar los.
M agrada pensar, que aquest petit viatge no ha servit només per callar la meva consciència. Al contrari, que no calli, que parli tant alt com vulgui, que cridi!!!! Nosaltres no tenim la culpa de ser afortunats i haver nascut aquí, no ..clar que no. Però no tenir la culpa, no és sinònim a ser cecs i sords i ignorants i fer com si no passes res, i ignorar a aquells que no han tingut tanta sort com nosaltres. S ha de fer alguna cosa gent...Jo no se massa el què..diuen que els petits canvis son poderosos. I tb diuen que "ojos que no ven, corazón que no siente". Ben veritat, s ha de veure, s ha de viure, s ha de mirar als ulls d aquests nens..que son nens,ostia..
Si jo els he donat una quarta part de tot el que m han donat ells, em conformo.
milions de gràcies, Haití.
